CADUCAT I CONGELAT

CADUCAT I CONGELAT

 No solia comprar mai loteria, ni els dècims de Nadal que ningú no refusava a la feina “per si de cas li toca a tothom i jo faig el panoli”.

Però darrerament les coses no li anaven gaire bé: no es que gastés més en coses inútils, més aviat trobava que, amb aixó de l’euro, anar a esmorzar era deixar-se 500 peles de les d’abans. Tot un luxe.

Va començar a suprimir l’entrepà i la cerveseta i es va quedar amb el cafè.

Després va venir la sorpresa en forma de carta-burofax: Li recordem que ha de deixar lliure el pis de lloguer abans de 60 dies. El seu contracte finalitza i procedirem a la seva reforma. Si vosté està interessat en conservar aquest habitatge, posi’s en contacte amb l’administrador per fer un contracte de lloguer actualitzat.

Traducció: de la nit al dia va passar a pagar un 50% més per casa seva.

Va ser llavors que va fer l’esforç de portar-se cada dia a la feina la carmanyola i, amb l’excusa de que es quedava a treballar als migdies, va deixar estar el menú del bar. I també les tertúlies amb els companys.

Entre aixó i deixar de comprar el diari, no n’hi havia prou.

No va tenir més remei que deixar de comprar tants llibres i anar més sovint a la biblioteca. Però amb la mandra que li feia desviar-se tant sovint del seu camí per anar a canviar llibres, va dedicar-se a mirar més la televisió i a escoltar per la nit la ràdio per agafar la son.

Va aparcar el cotxe al carrer, va colar-se al metro quan arribava final de mes i se’n va anar sortint.

No es podia queixar, pensava. Podia encara comprar-se el paquet de ‘Camel’ cada dia i estalviar un xic amb les dobles per fer un viatge a l’estiu.

I quin viatge! Havia de durar tres setmanes i al cap d’una ja era a casa amb un pam de nas i els budells regirats de tants nervis: havia vist el David de Michelangelo, la Torre de Pisa, el Coloseu de Roma, la Capella Sixtina del Vaticà, les rünes de Pompeia i… la comissaria dels Carabinieri de Nàpols!

Tot! Li havien robat tot! La càmera de fotos, el mòbil, les ulleres de sol i les graduades, la cartera amb els diners, les targetes, la Visa, els bitllets de tornada, els pantalons…

Va restar dos dies mut. Incapaç de re, en una pensió a Nàpols. Només al tercer dia va poder articular quatre mots per telèfon a la seva germana que des de Barcelona li va enviar els diners per pagar la pensió i tornar.

Passada la depressió post-robatori va arribar el dia de tornar a la feina. Miràculosament havia trobat a la butxaca de la jaqueta, els rodets de fotos de la primera setmana de viatge i va decidir que mentiria, que amb les fotos podria allargar els comentaris i obviar la inexistent estada a Sicília i Malta. Sobretot va fer exibició del personatge encara radiant que aguantava la torre de Pisa amb un gran sonriure d’orella a orella.

I així va anar tirant.

En arribar els volts de Nadal tothom volia vendre-li números de la loteria, i aquesta vegada no s´hi va poder negar: no va gosar dir-li que no. Aixó i la doble que arribaria el mateix dia, el van animar i, abans del 22, va començar a fer-se moltes ilusions.

El dia abans el posseia un neguit tota la tarda. Va deixar estar-ho tot, va agafar un paper en blanc i un bolígraf, que li va costar de trobar sense les ulleres, i es va posar a fer una llista amb tot el que li havien robat durant el viatge. Va seguir també amb totes les coses que recordava que havia perdut durant tants anys: plomes estilogràfiques, rellotges, ulleres…

Estava convençut que li tocaria la grossa, a ell i a tots els de la feina, i que llavors tornaria a ser el mateix de sempre tot recuperant aquella part d’ell que s’havia esfumat darrerament. No parava de besar el dècim.

Tot decidit va penjar el llistat a la nevera amb un iman, va treure una de les pizzes del congelador, la va posar al microones i va geure al sofà a empassar-se teleporqueria amb una coca-cola ben freda.

L’endemà va començar un calvari que duraria 3 mesos: on vaig deixar el dècim?

Mil vegades s’ho va preguntar.

Va regirar tota la casa deu vegades; el cotxe, per si de cas, també. Tots els racons, els armaris, els calaixos…

El maleït dècim no va aparèixer i la grossa de Nadal havia caducat, mentre el cava brollava pel passatge Centelles!!!

Deprimit de nou, va anar a la cuina i a la nevera va veure la llista de tot alló que havia perdut. Va remenar altre cop per trobar un bolígraf i hi va afegir: “dècim caducat i premiat amb la grossa”.

Va pensar que el millor per consolar-se seria mirar la televisió. Va agafar una coca-cola ben fresca i va obrir el congelador per fer-se una pizza…

decimo-centrado-loteria

…i allà, congelat i caducat estava el 74872

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Help

WordPress theme: Kippis 1.15